SIS | L’ocell-grua | 16 de febrer
Avui i cada matí, mentre esmorzo a la cuina, passa per baix el trasto aquell que neteja el carrer. I com que visc al casc antic, el camió ha de fer marxa enrere per maniobrar i poder sortir del carreró on s’ha posat. Doncs aquell putu “piiii-piii” que fa la màquina quan tira enrere, em transporta i em tira enrere, a mi també, deu mesos enllà. Fa res eren nou però els mesos es van sumant. I jo em pregunto "per què se'm deuen haver quedat tan gravades a foc les olors, els sons i els llocs?" Començo explicant-vos la història des del principi: era una tarda càlida del mes d'abril de l'any passat. Feia un sol radiant però no era ni de bon tros un vespre bonic. Era el putu final. Ja no ens veuríem més. L’última trobada, l’última lluna, l’últim record que posaríem a la caixeta. Érem ella i jo perdudes en un univers gegant. Passaríem el dia juntes i després ens deixaríem anar. Vam comprar birres i pizza. El plan era sopar i dormir al mas. Però sobretot, volíem estimar-nos