SIS | L’ocell-grua | 16 de febrer

Avui i cada matí, mentre esmorzo a la cuina, passa per baix el trasto aquell que neteja el carrer. I com que visc al casc antic, el camió ha de fer marxa enrere per maniobrar i poder sortir del carreró on s’ha posat. Doncs aquell putu “piiii-piii” que fa la màquina quan tira enrere, em transporta i em tira enrere, a mi també, deu mesos enllà. Fa res eren nou però els mesos es van sumant. I jo em pregunto "per què se'm deuen haver quedat tan gravades a foc les olors, els sons i els llocs?" Començo explicant-vos la història des del principi: era una tarda càlida del mes d'abril de l'any passat. Feia un sol radiant però no era ni de bon tros un vespre bonic. Era el putu final. Ja no ens veuríem més. L’última trobada, l’última lluna, l’últim record que posaríem a la caixeta. Érem ella i jo perdudes en un univers gegant. Passaríem el dia juntes i després ens deixaríem anar. Vam comprar birres i pizza. El plan era sopar i dormir al mas. Però sobretot, volíem estimar-nos intensament fins a l’últim segon. Vam menjar però no vam beure res ja que no ens entrava ni un glop de cervesa. L'alcohol no era gens el que necessitàvem per consolar-nos. Igual que ara, saps; que em tajo cada puto cap de setmana, joder! No podíem parar de fer-nos petons, d’admirar-nos i de mirar-nos les cares. Ens vam posar Persèpolis però òbviament no la vam acabar. La tensió i el desig ja feia hores (anys en realitat) que s'havia apoderat de nosaltres. Vam fer-nos un amor tan preciós aquell vespre! En cap moment ens vam menjar els conys perquè no podíem separar-nos els llavis ni un segon. Ens vam follar pels ulls, per la llengua, pel cap, per les nostres pells eriçades. I com ja havíem fet mil cops, aquella nit també ens vam córrer les dues al mateix instant, mirant-nos les nostres precioses cares d’orgasme. Van repicar les campanes des del campanar més alt i just després ens vam inundar. Els fluids i la saliva es van fer petits en aquell sofà. Tot líquid era mar que venia d’un riu que sortia d’uns ulls que no podien parar. I quin abisme més gran! Després vam caure rendides, exhaustes. I us ho puto juro, vam dormir les cinc o sis hores completament abraçades; aplastant-nos còmodament els cossos. En cap moment de la nit ens vam deixar anar. Era com si el seu cos fos la part que li mancava al meu per construir un perfecte yin-yang. Casi casi com ara; que si una tia em passa el braç per sota, em molesta com si fos un bony gros o fos una molla del llit que s’ha despenjat. Al despertar teníem pressa; treballàvem, però ens vam llepar. Primer li vaig menjar jo i després ella. Estàvem novament tan excitades que ens vam córrer només començar. Encara abraçades i just abans de caure definitivament del llit, escoltàvem els primers ocells recordant-nos el final. L'última nit ja s'havia acabat. Entre tots aquells cants n'hi havia un que feia “piiii-piiii”, talment com si fos un camionot fent marxa enrere. "És l’ocell-grua", li vaig dir. Les dues vam riure tant. La por ens agarrotava l'ànima i teníem el riure nerviós que deuen tenir els peixos de riu quan ja veuen el mar. Després tot va ser tan ràpid. Ja us ho podeu imaginar. Ens vam dir "adéu, t’estimo tant!", ens vam abraçar i ja està. En aquell instant es va cremar un bosc, es va extingir una espècie, es va morir un idioma, es va apagar, en silenci, un puntet preciós de l’univers. Segurament vam sentir la mateixa buidor que sent algú quan la seva àvia li diu “qui ets?”, perquè ja de tot s’ha oblidat. I res, el final de la història ja us l’he explicat abans: el "piii-piii" de tots els matins que em transporta a aquella bucòlica i trista nit. Coses del nostre cervell primari, suposo. Algun dia també us parlaré de la seva olor i de com ja mai la podré oblidar. En fi, a viam quin dia se'm queda així de ben gravada tota la merda que m'haig d'estudiar. Els apunts de la uni no me'ls aprendré, no! ...però aquell xiulet estrany ja se m'ha quedat ben clavat!